dissabte, 5 de febrer de 2011

DADES HISTÒRIQUES DE LA TORRE GARCINI

Una de les fotos més antigues que es conserven de la Torrre Garcini, aleshores Torre de la Concepció




Lʼindret que ocupa aquesta masia està documentat des de finals del segle XVIII, concretament el primer document conservat que en fa referència, és delʼany 1796.

Inicialment, Can Garcini sʼanomenava Torre de la Concepció, més endavant però, rebé el nom popular de “la Trinxera”, perquè quedava enclotada respecte als marges del camí que anava cap a l´ actual passeig de Maragall, llavors carretera de la Garrotxa. Aquest camí es va desfer quan sʻobriren els nous límits lʼany 1929.

Els terrenys que lʼenvoltaven estaven destinats al conreu del blat i de la vinya, tasca que perdurà fins ben entrat el s. XX. La finca limitava pel sud amb els camps de “Can Amagapessetes”, al nord, amb “Can Girapells”, a lʼest amb la carretera dʼHorta i a la banda oest amb terrenys dispersos.

El primer propietari del qual es té constància va ser Joan Guardia o Gordi l'any 1739, i Bartomeu Guardia l'any 1796. Al 1802 va ser adquirida per Josep Gaietà Garcini de Salomó, de qui va agafar el nom i qui va fer construir al 1803 a la planta baixa, una capella dedicada a la Immaculada Concepció, que fins i tot va ser consagrada.


Els  següents propietaris van ser Josep Mª Garcini i Pellicer, Salvador Mas Ribé i Joan Puiggarí . En 1832 Joan Puiggarí, notari, ven a Maria Manuela de Margerola de de Ardenas. i dʼaquesta al seu fill, Manuel de Miquel i de Magarola.


El 25 de febrer de 1882 Manel de Miquel fa testament en favor del seu nebot Lluís Ferran d'Alòs i de Martín primer marquès de Dou que, en morir, va dividir la finca entre el seus fills. A lʼany 1913, sʼhi trasllada a viure un dʼells, Ramon dʼAlòs-Moner i de Dou, membre fundador de lʼInstitut dʼEstudis Catalans i de lʼEscola Espanyola dʼArqueologia i Història de Roma, que va ser un gran especialista en Dante i la cultura italiana, i professor posteriorment a la Universitat de Barcelona dʼepigrafia medieval i literatura italiana, així com Director Adjunt de la Biblioteca de Catalunya i professor de bibliografia i paleografia a lʼantiga Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya.


El darrer propietari va ser el seu fill, Lluís d´Alòs-Moner, mort el 1999, i després la seva vídua, qui finalment ha venut la finca a la immobiliària Núñez y Navarro.

La finca fins fa poc guardava la biblioteca de Ramon d'Alòs-Moner, un important conjunt bibliogràfic especialitzat en Dante i la literatura italiana, amb un fons aproximat de 25.000 volums que els seus darrers propietaris han volgut mantenir en la seva integritat fetn-ne donació a una biblioteca.


Dades arquitectòniques i dʼinterès patrimonial:
.
És la masia més ben conservada del Guinardó, ja que els darrers propietaris nʼhan tingut molta cura, malgrat que es van segregar una bona part dels terrenys a partir de la urbanització de la zona, el 1929.



Té lʼestructura típica de masia catalana (planta basilical). En lʼactualitat consta de planta baixa i dues plantes pis i està configurada per tres volums, els dos laterals amb una planta menys. Hi destaca el porxo, o galeria recolzada a lʼest de lʼedifici i que originàriament era al descobert, estructurada amb pilars de secció quadrada rematats per una senzilla impostura motllurada, dʼon arrenquen els arcs de mig punt. Les obertures són de llinda plana i estan presidides per un balcó que sʼobre damunt la porta dʼaccés. A la planta principal, hi trobem la típica distribució en que les habitacions es disposen al voltant dʼuna gran sala, les golfes han estat habilitades com a habitatge. La coberta és a dues aigües en el cos central – tot situant gerros ceràmics al capcer i als extrems - i plana als cossos laterals. Es tracta dʼun dels pocs referents dʼarquitectura rural al Guinardó.

Al voltant de lʼedifici, en un ampli jardí hi ha un pou dʼaigua i xiprers centenaris.

En temps anteriors a lʼexclaustració de 1835, era costum que en les cases establertes en despoblat, es donés acolliment als frares mendicants que anaven de camí, quan seʼls feia de nit. Per indicar lʼexistència del refugi, el mas plantava un o dos xiprers com a senyal de lʼhospitalitat que oferia. És probableque el nom del carrer Xiprer tingui aquest origen.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

persona interessada en el tema: